viernes, 31 de octubre de 2014

Ética de la prescripción: Medicamentos psiquiatricos

Todos los médicos de Atención Primaria atendemos cada día a gran número de pacientes con patologia psiquiátrica, aunque quizas no sea el termino más exacto. Definirlo como patología psiquiatrica ya condiciona en cierta manera nuestra actuación. ¿Son estados de ánimo normales dentro de las diferencias experiencias vitales de cada persona? ¿Són enfermedades que requieren un tratamiento?

Este debate que cada vez es más público y que ha adquirido mayores dimensiones tras algunos cambios de criterio , al menos discutibles del DSM-V, es resumido y tratado desde una óptica conciliadora por Allen Frances en el artículo "Guerra civil en la psiquiatria. ¿Hay posibilidad de acuerdo?" que traducen en una de sus últimas entradas nuestros compañeros del blog Nogracias.

Ya que supongo que no todos conoceis el blog aprovecho para recomendarlo y de paso introducir el debate de los fármacos psiquiatricos en nuestro blog.

Allen Frances es Psiquiatra y presidió el grupo de trabajo del DSM-IV.

lunes, 20 de octubre de 2014

Debate sobre el aborto. Colaboración de un compañero

He llegit l'entrada del blog que parla de l'avort (entrada del blog fecha 11/02/2014) i voldria aportar la meua visió personal.

El text tracta inicialment de situar el problema dins l'esquema de la deliberació i posteriorment passa a exposar les experiències viscudes per diferents companys residents i el contrapunt d'altres companys més veterans. Al final inserta enllaços a tres textos aportats per persones i institucions relevants amb opinió autoritzada sobre el tema. Entre ells, per a mi va ser molt enriquidora la lectura de l'article de Victòria Camps: si d'alguna cosa va especialment escàs el debat sobre l'avort és de l'honestedat ètica i del rigor filosòfic que atresora Victòria Camps. A partir dels tres textos i del cos de l'entrada principal al blog tracte de traçar les preguntes que crec que deurien canalitzar un debat que, contrariament al que algú d'il.lustre va afirmar poc abans d'aprovar-se la llei actualment en vigor (Bernat Soria, en aquell moment ministre de sanitat), no està superat. En realitat és un debat insuperable, si atenem a l'obstinació amb que uns i altres tanquen les possibles solucions i no accepten altra aproximació al tema més que com un camp de batalla, metàfora que al meu modest entendre cada vegada retrata més nítidament l'actitud de la nostra societat front als problemes en general, siguen o no trascendents.

És l'avort un tema de sentiments o de raó? De militància o de deliberació? És l'ètica una disciplina filosòfica o un pretext per a la demonització? Una ètica de mínims és un objectiu desitjable o un plantejament mediocre? Una ètica d'excel.lència és un ideal noble o és escusa per al menyspreu olímpic vers aquell qui no la busca? Les lleis han d'insertar les seues arrels a la realitat, amb les seues llums i ombres, contradiccions i racons obscurs, o només han de servir com bàlsam tranquilitzador de consciències malgrat que la realitat discòrrega en sentit contrari?

Victòria Camps proposa que, ja que no resulta viable l'acord en els principis, es tinguen en consideració les conseqüències com criteri principal per prendre decissions, és a dir, lleialtat a uns principis (ètica d'excel.lència) front a intent d'aconseguir acords per tal de minimitzar els danys (ètica de mínims), o el que és el mateix, militància front a deliberació. De tota manera, amb la llei actual, que s'ha salvat de la derogació gràcies a la reculada del govern, hi ha via lliure per que aquella dona que vulga avortar puga vindre al sistema sanitari i ho demane, fins i tot fredament, com remarcaven els testimonis relatats al blog, amb idees clares i decisions preses. Queda, per tant, poc espai per a la deliberació. Posats a parlar d'experiències personals, recorde que fa uns anys, quan va començar a ser freqüent atendre pacients procedents de països de l'est d'Europa, em cridava fortament l'atenció que entre elles no hi havia la més mínima recança front a l'opció d'avortar si feia al cas, contrariament a les tribulacions que manifestaven les dones de la nostra contrada. Més recentment, en una estada a la consulta de sexologia del meu departament de salut, aprofitant el M.E.F, de la meua resident, vaig observar la mateixa fredor en algunes pacients que demanaven la interrupció de la gestació, bé es cert que no totes.

Ara s'ha desistit de reformar la llei i el govern ha patit un allau d'improperis, de traïdor en l'alça. Deixant de banda els extremismes pels dos costats (tant la teatralitat grollera de Femen, no recolzada per cap argment ben construït ni contrastat, com les diatribes apocalíptiques barrejades amb nostalgia inquisitorial per part de determinats membres de la jerarquia catòlica), no es deuria desdenyar que moltes persones de bona fe, creients o no, se senten frustrades perquè, al seu entendre, la permissivitat de la llei amb l'avort contradiu a les clares tot discurs que s'arrogue la defensa de la vida humana i de la maternitat. I tampoc no es pot oblidar que potser molts, entre els quals m'incloc, veuran frustrat, una vegada més, el desig que les conductes socials es deriven d'un procediment racional seré, honest i obert a la revisió d'unes conclusions que molt probablement no puguen aspirar a ser més que provisionals. Faig referència a la qüestió de l'avort com cruïlla on confluixen diferents punts de vista, de diferents disciplines, en la interrelació de les quals és on cal buscar les respostes als interrogants que, insistisc, seguixen oberts. Son els que Azucena Couceiro sintetitza en un article magistral (si.easp.es/eticaysalud/sites/default/files/el_embrion_humano.pdf ): la biologia, que ha d'aportar llum sobre l'embrió, que és el sustrat físic objecte de tractament ètic; l'ontologia filosòfica, de la qual es poden esperar aportacions decissives sobre el concepte de persona; les diferents tradicions ètiques, la influència passada i present de les quals no es pot vorejar i, finalment, les lleis, que hauran de donar forma a la protecció jurídica que mereix un ens que pot ser subjecte de drets.

Si abans parlava de frustració és perquè observe molt llunyà un escenari on hi haja l'honestedat necessària per avantposar la veritat sobre els interesos, on la justícia vaja molt més enllà de la prescripció i execució d'un càstig i on el cinisme no impregne tots els replecs del discurs polític. La llei actual seguirà permetent la pràctica despenalitzada de l'avort. Possiblement es la menys dolenta de les possibilitats, atesa la dificultat per arribar a acords a un nivell més virtuós, més amunt d'un realisme tan implacable com poc estimulant. Però hi ha un camp on és necessari seguir treballant dur: la llei actual no només és sobre l'avort, sinò sobre la necessària educació afectiva i sexual que permeta, entre altres coses, reduir dràsticament el nombre d'avorts. La involució legal que finalment no s'ha produit no ha de fer oblidar que l'educació seguix en precari, per causes segurament nombroses i complexes, però que no poden seguir consentint-se.


Miquel Morera Llorca

Médico de Familia

lunes, 6 de octubre de 2014

Valores: comentario del artículo de Francesc Raventós

Os adjunto un artículo de un economista, Francesc Raventós, que habla de valores y me ha parecido interesante. 

Menciona los cambios socioeconómicos de esta época diciendo que nunca se había pensado que en pleno siglo XXI habría un número reducido de personas capaz de aumentar cada vez más su riqueza y privilegios (las llaman "clases extractivas") a costa del empobrecimiento de las clases medias y populares, resultando un enorme aumento de desigualdades. 

Afirma que el sistema económico actual que basa el crecimiento en un mayor consumo no es posible. 

Al final concluye que los ciudadanos debemos esforzarnos en entender lo que está pasando y replantear los valores que inspiran nuestra vida dando más importancia a los bienes inmateriales que son el verdadero enriquecimiento humano: educación, cultura, amor a la naturaleza, valorar los sentimientos, relación personal, solidaridad. Hemos de reinventar nuestras vidas e implicarnos en asuntos públicos y en la transformación de la sociedad. 

Hemos de volver a soñar, a creer en la utopía, a tener ilusión y voluntad de cambiar una sociedad que no nos gusta, pero que juntos por compleja que sea podemos convertirla en más justa y más humana, haciendo que la vida sea más bella para todos.

Al leerlo recuerdo personas como Nelson Mandela del que hace un par de días vi una película, Ghandi, Pepe Mujica el actual presidente de Uruguay, también he visto un documental en la tele donde se le entrevista a él y a su mujer y a sus opositores, Martin Luther King, la actual presidenta chilena Michele Bachelet... Estas son personas extraordinarias, capaces de vivir en condiciones penosas por seguir soñando y buscando ese mundo mejor. Gracias a ellos la humanidad ha conseguido superar muchas desigualdades pero también gracias a los que le rodeaban, sus familias, amigos y compañeros y a los que les seguían y sufrían con ellos y les daban ánimo para seguir. Gracias a todos ellos y ellas y que nasotr@s humildemente pongamos nuestro granito de arena.

Vicenta Alborch.